diumenge, 15 de gener de 2017

La llengua dels dentistes.

Són diversos els camps semàntics que podríem tractar per reclamar la importància que es mereix l’etimologia. Podríem parlar de dinosaures, però una de les intencions d’aquest blog és buscar la continuïtat històrica, per tant no hi ha gaire espai per parlar de criatures extingides. D’altra banda, no n’hi ha gaires temes tan quotidians com una visita al dentista.

La idea per començar aquestes línies m’arribà durant una revisió dental. Per moltes vegades que hagi estat en un dentista, cada cop sembla més una experiència extraterrestre. La tecnologia al seu servei es troba cada cop més i més desenvolupada: butaques que gairebé es mouen soles, radiografies instantànies computeritzades i pantalles d’ordinador són només el més visible. Si amb això no n’hi ha prou per pensar que t’ha abduït el Sr. Spock, els especialistes amb la boca tapada sembla que parlin Klingon... O això semblarà a qui no tingui cap noció de grec o de llatí. No ens ha de sorprendre que en el lèxic dels dentistes no hi hagi cap mot que comenci amb les lletres J, K, W, Y, Z, ja que no eren pròpies de cap d’aquestes llengües mortes.

De fet, molts de nosaltres hem patit odontàlgia (mal de dents o de queixals), una exodòncia (extracció dental) o cariogènesis (allò que fomenta les càries) i no ho havíem dit mai així. Efectivament, és un idioma diferent del que es parla a les consultes mèdiques, però avui donarem algunes pistes per no perdre’ns en aquest univers.

És evident que gran part del lèxic mèdic és d’arrels clàssiques, de fet, la ciència que tractem avui gaudeix de denominació pròpia tant en llatí com en grec; al professional que cuida de la nostra boca el podem anomenar dentista (de l’arrel llatina dens, dentis i la terminació –ista que designa un professional o especialista) o també odontòleg (odontos en grec vol dir dent i logos significa estudi). Literalment, un seria l’especialista de les dents i l’altre l’estudiós de les dents. Des d’aquest plantejament vegem, per començar, alguns derivats.

Del llatí dens, dentis, tindríem, òbviament, dent; dentició o conjunt de dents naturals (-ció, acció i efecte); dentífric (fricare, fregar o restregar); dentina o part dura de la dent coberta d’esmalt a la corona i de ciment a l’arrel (-ina, substància). També del llatí ens ha arribat la paraula àpex o extrem de l’arrel de la dent; àpextomia, extirpació de la punta de l’arrel d’una dent a través de la geniva (–tomia, extirpació). Halitosi també ve del llatí halitus ("alè"), i el sufix del grec antic (-sis), que indica procés.



Però hem d’anar amb compte: algunes paraules ens poden enganyar, com cementum, terme absolutament actual que defineix l’estructura molt fina, semblant a l’os, que cobreix l’arrel i la fixa a l’os. Recordem que el ciment era anomenat opus caemencitium pels antics romans.

Del mot grec odonto podem començar amb odontologia (estudi de les dents i malalties associades); anodòncia o absència congènita de dents (an- absència en grec); hipodòncia o absència innata d’una o més dents (hipo-, menys); endodòncia: tractament de l’arrel i del nervi de la dent (endo, interior); ortodòncia: alineació o correcció de les dents desalineades o mandíbules mitjançant  correctores dentals o cirurgia (orthos, rectes o ordenats). De fet, és un tipus d’ortopèdia (paideia significa educació o formació); prostodòncia o pròtesi dental, reemplaçar les dents perdudes amb materials artificials, como un pont o una dentadura postissa. La llista pot ser interminable, però n’assenyalem ràpidament alguns més:

Macrodòncia: tenir dents que són més grans del que és normal, i microdòncia el contrari.
Microglosia: menudesa de la llengua (glosia, llengua).
Però del grec també ens arriba bruxisme; carrisquejar o serrar les dents de manera involuntària (brycho significa mossegar).
Però l’estrella de la festa, el mot que va inspirar aquest article, és:

ORTOPANTOMOGRAFIA
Terme tècnic composat de mots grecs i llatins:

ORTO: Ordre.
PAN: Tot.
TOMO: Per parts.
GRAFIA: Imatge.

Nom específic de l’exploració radiogràfica de tota la cavitat bucal i estructures properes. Els terraqüis podríem dir-ne “imatge completa de tota la boca”.


Però, com dèiem en començar, la ciència odontològica avança ràpidament, molts tractaments i moltes tècniques actuals es defineixen amb mots anglosaxons. És fàcil adonar-se que això és conseqüència de la creixent presència de la llengua anglesa en la nostra societat, i no es deu pas a la incapacitat de les llengües clàssiques de respondre a aquesta necessitat.

A continuació, alguns exemples:

Bleaching  o emblanquiment: tècnica per decolorar una dent tacada.
Inlay o incrustació: restauració fabricada en laboratori per reomplir una cavitat i que s’adhereix a la dent. Les incrustacions generalment són d’or o de porcellana.
Stripping dental o reducció interproximal (IPR): és un procediment utilitzat en els tractaments d'ortodòncia que consisteix en la reducció de l'amplada de les dents. És un procediment molt conservador que permet solucionar problemes, principalment d'espai, durant el tractament ortodòntic.
Bonding: Aplicació d’una resina a una dent para canviar la seva forma i/o el seu color. Bonding també pot referir-se a una tècnica d’adhesió a les dents per aparells ortodòntics o algunes pròtesis parcials fixes.

dijous, 12 de gener de 2017

Passió per la pilota

Pilota de l'Antic Egipte (de la mida d'una taronja).
Els jocs de pilota sempre han tingut molt d'èxit, perquè permeten jugar en grups per equips, fomentant la cooperació i la rivalitat, una forma de socialització estesa per totes les cultures del planeta, que permet el prestigi individual dins del grup o el prestigi social del grup. Però, sobretot, permeten passar una bona estona. La mida de la pilota dependrà del joc, però sempre es busca un joc ràpid, dinàmic, lleuger... En poques paraules: la diversió. Amb aquest objectiu, no ens ha d'estranyar trobar pilotes inflades d'aire ja a l'antiga Roma.

Al món romà coneixem diversos noms de jocs, encara que no tenim gaire clares les característiques o regles de cadascun d'ells, però sí que sabem que Juli Cèsar, August i Marc Aureli van ser alguns dels grans personatges als quals els encantava córrer i saltar amb una pilota a les mans.

Plini el Vell els anomenava pilae lusoriae (“diversions de pilota"), i parla de quatre tipus diferents de pilota. Pel que sembla, doncs, podríem parlar de quatre tipus diferents de joc.

Amb una pilota petita i dura es podia jugar a la pila trigonica, on tres jugadors disposats en triangle, posició que no podien abandonar, es passaven la pilota sense que aquesta pogués tocar terra. Els antics aplegapilotes eren esclaus, que les guardaven en caixes o bosses.

Pintura mural segle II. Columbari Via Portuense.
La pila paganica era més grossa però de factura molt elaborada, amb un nucli de plomes cobert amb llana i d'una pell molt fina. Així doncs, era lleugera i tova.

Fris d'Atenes
L'harpastum era una pilota un xic més gran, amb la qual es jugava a una mena de rugbi, on dos equips es disputaven la pilota amb mans i peus per marcar punt en arribar, suposadament, a l'altre extrem del sector del camp del contrincant. Sembla que la pilota havia de botar amb força contra el terra per fer soroll, potser per marcar un punt i animar els espectadors.


La pilota més gran de totes era la follis, de pell inflada d'aire, també devia ser la pilota més tova de totes. Si la penjaven d'un cordill i l'anomenaven follis pugliatoris, la pilota dels lluitadors (potser seria similar a la pera utilitzada en els actuals entrenaments de boxa).


Generalment pensem que les pilae paganicae, trigonicae i folles es feien servir en jocs bàsicament aeris, on es pretenia que la pilota no toqués terra.

Villa del Casale. s.III.
Però no calia anar a les termes per jugar a pilota. Els més petits i els joves jugaven al fòrum de vegades, amb un reticulus (una mena de raqueta) segurament per no fer-se mal a les mans. Amb el temps, els jocs van esdevenir tan exitosos que les termes, com la de Caracalla o Trajà, comptaven amb camps propis. Les sphaeristeriae, i fins i tot moltes villae del bo i millor de l'imperi, també tenien camps propis, ja que era un esbarjo recomanat per a totes les edats pels metges del moment. Els equips d'exhibició, com els Harlem Globetrotters, també existien a l'antiguitat: eren professionals del joc i de l'espectacle que pretenien enriquir-se a les termes públiques més luxoses de Roma capital.







dijous, 29 de desembre de 2016

Com va arribar el sucre a Roma.

Molta gent sap que alguns productes orientals, com la seda, entraven als circuits comercials de l’antiga Roma ja des del s III a.C. (de fet, voldrem desenvolupar aquest tema en els propers articles). Avui parlarem d’un tresor exòtic pràcticament desconegut a la Mediterrània antiga; un tresor que ara anomenem sucre.

Els xinesos de la regió de Kuang Tong defensen que són els pares del sucre processat, però les seves pròpies fonts els traeixen: Sukung, en la seva història natural (escrita el segle VIII d.C.) assegura que “l’emperador Tai-Hung va enviar treballadors perquè aprenguessin l’art de la fabricació del sucre a Lyu (Índia) i sobretot a Mo Ki To (Bengala)”. Així, queda ben palès que aquesta enorme canya és originària de l’Orient més llunyà, i cal fer saber també que les llegendes més antigues de la vida de Buda i els textos del Ramayana ( 1.200 a.C.) ja mencionen aquesta canya i les seves característiques dolces.


Aquesta planta gramínia va arribar a l’Orient Pròxim de la mà de Darius el Persa després de les seves campanyes a la vall de l’Indus. Pel que sembla, ja la conreaven i exportaven com “la canya que dóna mel sense necessitat d’abelles”. Va ser la conquesta assíria la que va difondre el seu conreu al creixent fèrtil i més enllà, arribant a les àrees del Mar Negre, el Golf Pèrsic o el Nord d’Àfrica. El sucre era molt car i valuós perquè fenicis, egipcis, grecs i romans el consideraven medicinal. També podia viatjar com a suc, i la “canya dolça” (com l’anomena la Bíblia) no va deixar de transportar-se a lloms de les caravanes orientals.

Al món clàssic, Teofrast només coneix aquest suc per tercers. Per això, en els seus tractats parla de “tres tipus de mel: la de flors, la de rosada i la que flueix per la canya”. Fins i tot el els expedicionaris que acompanyaven Alexandre el Gran devien conèixer el sucre quan van descendre pel riu Indus, segurament en aquest format líquid. Estem parlant de suc de canya evaporat per cocció i, de fet, tenint en compte el clima i el temps de transport, la substància esdevindria espessa per la dessecació natural, i acabaria fermentant.

El segle I a.C., Dioscòrides Pedaci escriu sobre “una mena de mel sòlida anomenada saccharon que es pot trobar a les canyes de l’Índia i de l’afortunada Aràbia. Sembla una sal, per la seva consistència i cruix en mastegar-la”. També assegura que és bona per l’estómac, la bufeta i els ronyons. Plini el Vell, Estrabó, Sèneca, Lucà i Galè de Pèrgam també parlen del saccharon o saccharum que, per cert, és una deformació del terme sànscrit sarkara. Plini només comenta que és d’ús medicinal, Discòrides i Galè asseguren que “es paga a preu d’or”. El segle II d.C., Luci Terenci Varró, a la De re rústica, és el primer de descriure la planta.

Durant segles, per als europeus el sucre només fou un medicament valuós o un luxe excèntric per als més poderosos, arribat en caravanes més enllà dels deserts i arribat a Occident només mitjançant els principals ports del Mediterrani oriental.


Quique bibunt tenera dolces ab harundine succos
(Els que beuen els sucs dolços d’una dèbil canya)
MARC ANNEU LUCÀ, Farsalia (III, 237).

(Quan parla de les gents del Ganges)




dijous, 15 de desembre de 2016

El pou del dinosaure dins el museu de Badalona.


Animals dins les tombes.

Tant se val l’edat que tingui el visitant del Museu Municipal de Badalona, la museïtzació de la ciutat romana que conserva als seus substrats és impressionat, per la seva extensió però també per la seva modernitat. Per als més menuts, no hi ha res més al·lucinant que el pou del dinosaure, just a sota de l’audiovisual que ens explica la fundació de Baetulo.




Sí, sí és una rèplica exacta d’un pou, aconseguida amb motlles de silicona. Un pou que acull un munt d’ossos, entre els quals domina un enorme crani que sembla vigilar-los des del fons.

-Un dinosaure! -exclama el més agosarat.
-Mira! Mira! -afegeix el segon xiquet en arribar.
-Wala!
- Quina passada!
- Ohhh!
I altres crits s’acumulen a l’aire.

Al moment, tot el vidre que cobreix el pou ja es troba ple de nens i nenes exaltats i entusiasmats amb el seu descobriment. Davant la seva innocència i el seu entusiasme, els has de explicar obligadament la història del pou. Tot va començar fa molt i molt temps, però no tant com creuen... als afores de l’antiga ciutat de Baetulo. Serà una història trista, fins i tot obscura, però per entendre-ho potser hauríem d’anar al metro.

Vull dir que parlarem d’una de les troballes fruit de les excavacions que portaren la línia L2 de metro, fins a 100 metres del museu de Badalona. En concret, tractarem la zona oest de l’actual Plaça Pompeu Fabra, que aleshores era una necròpolis (des de mitjans del s. I dC. a finals del segle II). Aquest cementiri devia estar situat, pel que sembla, una mica al sud de la Via Augusta, en un ramal o camí secundari de vora mar. Hem de dir que, en principi, el cardo màxim de la ciutat (continuació lògica de la Via Augusta en el seu recorregut dins la ciutat), no seguia la mateixa línia que l’actual Via Augusta, sinó que en teoria devia passar aproximadament pel que actualment anomenem plaça Font i Cussó i carrer Germà Bernabé. De manera que la ubicació del cementiri era la lògica de l’època, als afores de la ciutat al peu de la carretera.

En aquesta necròpolis es van trobar 17 sepultures de cossos sencers (fruit de la idea del retorn a la terra), però també d’altres per cremació (ritual associat a la purificació del foc). Aquestes tombes apareixien sense ordre dins del recinte funerari, sense que es constatés cap tipus d’ordenació amb relació al ritu o a l’aparença externa de les sepultures. Totes les sepultures individuals inhumaven individus infantils, mentre que l’únic enterrament col·lectiu era format només per individus adults. Es van documentar 4 tipologies de tombes: en fossa simple, en fossa simple amb coberta, en àmfora i en pou funerari.

Aquí comença la història del nostre dinosaure. Aquesta darrera tomba va ser l’única que va sortir dels paràmetres normals amb la presència de dues unitats funeràries diferenciades. Es tractava d’un pou d’aigua estret, reutilitzat dues vegades com a tomba. La primera unitat funerària consistia en una inhumació infantil que es trobava dipositada sobre el llom de l’esquelet d’una mula, aquests són els ossos grans i el crani que veu la quitxalla, la qual cosa excita la seva imaginació i ràpidament interpreta com la ossamenta d’un dinosaure, però la nostra història no acaba aquí.




Per damunt d’aquesta inhumació, i separada per diversos estrats, es trobava la segona unitat funerària, formada per entre 6 i 7 cossos d’adults gairebé sencers, que formaven tot un paquet d’ossos d’un metre de fondària. Sobre seu i cobrint-los, es trobà un abocament d’àmfores vinàries (Pascual 1) relacionades amb els rituals funeraris de l’enterrament col·lectiu. El fet de reaprofitar antics pous d’aigua per a usos funeraris no és un fet extraordinari per l’arqueologia romana, com tampoc el fet de dipositar restes d’èquids i cànids en tombes infantils.
El pou replicat dins el museu compta amb una sèrie de culs d’àmfora inserits a la paret, formant una mena d’escala en un dels seus costats per poder accedir-hi i tornar a la superfície, característica pròpia dels pous d’aigua.

Les restes animals trobades en àmbits funeraris poden respondre a ofrenes alimentàries per nodrir les ànimes del difunts, o restes dels banquets funeraris que celebraven família i amics en festes assenyalades i durant el moment de l’enterrament, el dia de l’aniversari del difunt o de la celebració del darrer dia de dol (el novè des de l’enterrament). Però l’animal podia formar part de l’aixovar del difunt, de manera simbòlica: animals de companyia o preuats per als seus amos que, un cop sacrificats, els acompanyarien al més enllà. Això no vol dir que fossin presents a totes les tombes. Per cert, les restes animals que es troben amb més freqüència són les de cavalls i gossos, seguides d’ovicaprins, porcs, bous, i fins i tot d’aus. Cal assenyalar que el pou/ sitja A645 del cementiri romà de la plaça de la Vila de Madrid, a Barcelona ciutat, és la versió exagerada del pou del museu de Badalona, en fondària, restes animals i materials aportats.

Cal assenyalar que les restes de gossos no presenten senyals d’esquarterament ni d’haver estat devorats, són animals de companyia, tot sovint d’una alçada d’espatlla d’entre 20-35 cm. És a dir, el típic “gos nan” de companyia, ja que no devia tenir la mida suficient per dur a terme altres tasques, com gos de vigilància, d’atura i molt menys de guerra. Cal assenyalar que el gos, en el món clàssic, està relacionat amb diverses divinitats i es creia que podien tenir poders curatius. Fins i tot s’ha teoritzat sobre el fet que podria ser considerat un missatger entre el món dels vius i l’inframón, raó per la qual era sacrificat habitualment durant la prehistòria.

Per la nostra mentalitat, resulta sorprenent que moltes de les restes de cavalls tampoc fossin restes consumides en àpats, cosa que ens fa pensar més aviat en sacrificis d’animals com a aixovar, com a elements de prestigi, dignes d’emportar-se a l’Hades, però aniríem errats, ja que les fonts escrites no parlen de sacrificis de cavalls en àmbits funeraris, recordem també que eren animals molt preuats en el món militar (aquestes fonts només parlen de sacrificis d’equins a l’October equus i durant grans gestes militars). Per tot plegat, és gairebé excepcional trobar els seus ossos en necròpolis romanes, però no és impossible: a la necròpolis de la Plaça de la Vila de Madrid de Barcelona s’han trobat exemplars de totes les edats, potser com a resultat de no saber què fer amb els cossos morts d’aquest animals i que finalment els depositessin en aquest espai com si fossin deixalles. De fet, arqueològicament no s’ha trobat relació entre la majoria dels enterraments humans i els equins; el mateix podíem dir que podia passar amb els cànids.

Els ovicaprins, els porcs i els bous tot sovint són animals vells o adults, potser animals cansats que ja no servien per treballar, que ja no eren pràctics per garantir la subsistència o el treball de la família, però potser eren destinats al cementiri per motius rituals, potser fins i tot perquè es considerava que ja estaven més a prop de la terra dels morts que de la dels vius.


BIBLIOGRAFIA

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/91754


Animals i ideologia en l’àmbit funerari: Estudi arqueozoològic de la necròpolis de la plaça de la vila de Madrid.