La
sal ja s’obtenia d’extracció mineral (sal
natibus, a Cardona, per exemple), però també es podia aconseguir dessecant
aigua de mar de manera natural o artificial, sal fasticius. Fos com fos, era un article molt preuat i només alguns
privilegiats podien presentar-la a taula
en un saler de plata (Plini el Vell, Nat., 33, 153). Dins l’exèrcit era
considerat un valor logístic molt important per proximitat, carència o
proveïment.
54
cops és mencionada a les receptes d’Apici com a potenciador del gust. La
importància del producte va fer néixer la primera carretera que creuava Itàlia,
la Via Salaria. Era un condiment
costós; la sal niger era la més barata,
i les condimentades amb espècies i herbes les més cares.
La
sal era important en els ritus religiosos (mola
salsa) i en la superstició. El saler no podia passar de mà en mà, sinó que
sempre s’havia de deixar damunt la taula perquè l’agafés el següent comensal. Si queia de damunt la taula es recollia i es feia veure
que et posaves sal damunt les espatlles. La
sal era protectora, purificadora. Les embarassades protegien el seu estat amb
amulets dins envasos plens de sal.
Ciceró,
a la De amicitia (19,67), fa
referència a la sal com a catalitzador de l’amistat. Recordem que els jueus de
l’Antic Testament segellaven la seva fidelitat de la mateixa manera, com també
ho feien altres pobles de l’Orient Mitjà.
Suposat saler del tresor d' Oplontis |
Una
persona graciosa ja era una persona salada a l’antiga Roma (salsus), les coses bones ja s’identificaven
amb la sal, i no existia l’expressió la
sal de la vida però Plini ens diu: designa
també els plaers intel·lectuals que prenen el seu nom de la sal, ja que tot el
que és agradable a la vida... no pot tenir un nom millor (Plini el Vell,
Nat., 31, 88).
La
sal també era útil per a la medicina, per a adobar pells però, sobretot, per a
conservar aliments: Plini recomana els testicles de castor conservats en sal. En
algunes receptes, apareix com a ingredient en si mateix. La sal era necessària per
a l’elaboració del garum, però també
del formatge, del pa... Pel bestiar, la sal era força important, com ho és avui
dia quan veiem boles de sal als seus pessebres, sobretot per als animals que
donaven llet, pel gust que li donava i per a millorar la seva conservació
(Virgili). En la metal·lúrgia, netejava l’òxid de plata i l’or (Plini).
BIBLIOGRAFIA
EDICIÓN
DE ATTILIO A. DEL RE.
De re
coquinaria Marco Gavio Apicio. Antología de recetas de la roma imperial.
Alba,
Barcelona. 2006.
MANGAS,
JULIO / HERNANDO, Mª DEL ROSARIO
La
sal en la Hispania romana
Cuadernos
de historia 113. Arco/libros, S.L. Madrid. 2011
CARCOPINO,
JEROME
La
vida cotidiana en Roma en el apogeo del imperio.
Círculo
de lectores. 2004
SOLIAS,
JOSEP Mª / HUÉLAMO, JUANA Mª
La
cuina romana. Per descobrir i practicar.
Farell
editors. 2011
APICI
Llibre
de cuina (Introducció, traducció i notes de Bàrbara Mates i Belles)
L’esparver
clàssic. RBA/ La Magrana.
W.
JOHNSTON, HAROLD
La
vida en la antigua Roma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada