El
peix era menys utilitzat però no menys valorat. El seu valor residia en com era
de fresc i en les receptes de moda. A qui no li agraden les croquetes de
bacallà?
Els
peixos més frescos venien dels estanys de les mateixes finques (piscinae) o havien viatjat vius. No
coneixem la traducció de la major part dels noms de peixos que menjaven el
romans. Però sempre hi ha excepcions, com per exemple el Mare lucius que, amb els segles, s'ha convertit en l’expressió
“merluza” en castellà, i la paraula lucius
en “lluç” en català.
La
tonyina era el més consumit, fresc o en conserva. L’esturió era el més gustós
per Plaute i Marcial, però Apici no en fa cap menció. La sardina també es consumia,
i l’orada i el mújol creixien en vivers i es cuinaven molt. L’anguila era un
menjar comú, a diferència de la morena. Les millors, les trobaríeu a Sicília o
a la desembocadura del Guadalquivir. Per escàndol de Sèneca, Vedio Polió (com
també explica Dió Cassi) alimentava les seves morenes amb carn humana quan
volia castigar els esclaus. De fet, va voler castigar així un esclau que havia
trencat un vas de vidre que valia una fortuna, durant un sopar amb August.
Aquest li ho va impedir i l’obligà a trencar tota la vaixella de vidre, a
alliberar l’esclau i a cobrir l’estany de les morenes. Encara es mengen moltes
morenes a Itàlia, sobretot a la zona de Nàpols.
La
llagosta era cuinada, però no gaire valorada. El marisc en general els
encantava, les ostres fresques en aigua de neu eren tota una exquisidesa. Els
eriçons de mar es menjaven crus o amb salsa. Calamars i pops també eren assidus
a les taules romanes.
Les ostres
són força valorades i els clàssics ja ens parlen de les ostres de Barcino (Ausoni)
i de les de Tarraco (Estrabó). De fet, arqueològicament se sap que, les que no
resultaven comercials per si mateixes, acabaven formant part del garum que es produïa a la ciutat. Sergi Orata,
ja al s I aC. va portar a la màxima expressió la passió d’aquell moment per al marisc,
desenvolupant el conreu d’ostres a gran escala mitjançant la construcción de
preses i coves humides. Arribaren a construir vivers d’ostres en zones
d’interior; al s. IV a la vil·la de la Olmeda (Palencia) criaven ostres del Cantàbric.
Varró
ens transmet el concepte que el peix de riu era de consum més popular i que el
marítim era més propi de les classes elevades. Podríem pensar que tindria a
veure amb la facilitat d’accés als rius, la mesura de les captures i la dificultat
de la pesca que devien ser més grans al Mediterrani.
Apici
manava ofegar els molls (salmonetes) amb garum
per usar els seus fetges en l’el·laboració d’àl·lec, una pasta de peix salat.
En
època Alt imperial es va considerar una exquisidesa el llobarro pescat al riu
Tíber, quan aquest ja s’havia convertit en el destí últim de tots els residus
de la ciutat i, de fet, alguns autors de l’època ja ho comentaven..