dissabte, 7 de desembre del 2013

Alguns condiments de la gastronomia romana d’Apici

Us avisem que la cuina romana era força especiada. El contrast de gustos és potser el que millor defineix la gastronomia romana; barrejar dolç i salat (mel i garum) o posar pebre a les postres.

A la De re coquinaria figuren 107 condiments de diversos tipus, dominant herbes i salses. Podien donar aroma, textura o color. També es feia servir argila blanca per emblanquir o carbonat de calci o de sodi per enverdir les verdures.

Condiments eren: llet, cargols, fulles de plantes, flors (roses, violes, malves), bolets, tòfones, codony, olives, peres, pomes, baies, tàperes, alfàbrega, poliol, safrà, llorer, pinyons, ametlles, prunes, castanyes....

Pebre
Es menciona 348 cops al llibre d’Apici, és una espècie que va arribar tardanament a l’imperi i resultava tan exòtica que desconeixien de quina planta sortia… Era caríssima i es falsificava el seu pes amb altres baies. Tot sovint es deixava en remull amb garum.

Mostassa
Es cita 35 vegades. Planta mediterrània, creixia en estat salvatge, i en van ser finalment conreades les varietats blanca i negra (la més picant). Ja conegudes a la prehistòria, foren base de medicaments però també utilitzades en la gastronomia acompanyant carns.

Panses
Apareix 20 cops. El fruit sec més utilitzat.

Safrà
5 cops. Condiment perfumat i colorant groc utilitzat en pols per a plats de peix o per al vi. En grans, condimentaven la carn de cacera, o com a quall per fer formatge (columel·la).


El garum apareix en 353 ocasions en les receptes d’Apici. Però també combinat (oenogarum): garum i vi, amb aigua, oli, vinagre i amb pebre.

BIBLIOGRAFIA

EDICIÓN DE ATTILIO A. DEL RE.
De re coquinaria Marco Gavio Apicio. Antología de recetas de la Roma imperial.
Alba, Barcelona. 2006.

SOLIAS, JOSEP Mª / HUÉLAMO, JUANA Mª
La cuina romana. Per descobrir i practicar.
Farell editors. 2011

APICI
Llibre de cuina (Introducció, traducció i notes de Bàrbara Mates i Belles)
L’esparver clàssic. RBA/ La Magrana.

La cuina en l’època romana
Museu de Badalona.


Camp d’aprenentatge de València: http://derecoquinaria-sagunt.blogspot.com.es/


Llet i formatge

El gran problema de la llet era la seva conservació. Era més freqüent trobar llet d’ovella perquè d’aquest animal també se n’esquila la llana. La llet de cabra també estava ben valorada, a diferència de la de la vaca, perquè es deia que era poc nutritiva. El cert és que no existien races lleteres com les entenem avui dia. La llet d’ovella era més fada, però la consideraven més digestiva que la de la vaca.
El formatge era un producte molt important. Es tallava la llet del dia anterior amb saba de figuera, farigola o altres. Per conservar el formatge, el normal era salar-lo, encara que també es fumava o s’assecava depenent del tipus (també es feien formatges tendres). Hi havia formatges famosos:

Formatge del Velabre, un barri de Roma.
Formatge de Luni (nom de la localitat), de 325 kgr.
Formatge del Vestí, de llet de vaca i premsat a mà, a la regió muntanyosa del Samni (a Octavi August li encantava).

Tot sovint es condimentava amb espècies, alls i herbes, i tenia formes molt diverses. De fet, el caseus formaticus era el formatge fet en motllo, l’expressió volia dir “formatge amb forma”. Els segles han convertit la paraula caseus en “queso” en castellà i la paraula formaticus en “formatge” en català.
La mantega, invent dels bàrbars, no tenia cabuda a la cuina romana i treballaven amb llet agra (melca). La mantega només es feia servir en medicina.

BIBLIOGRAFIA


MANGAS, JULIO / HERNANDO, Mª DEL ROSARIO
La sal en la Hispania romana
Cuadernos de historia 113. Arco/libros, S.L. Madrid. 2011

CARCOPINO, JEROME
La vida cotidiana en Roma en el apogeo del imperio.
Círculo de lectores. 2004
SOLIAS, JOSEP Mª / HUÉLAMO, J
UANA Mª
La cuina romana. Per descobrir i practicar.
Farell editors. 2011

APICI
Llibre de cuina (Introducció, traducció i notes de Bàrbara Mates i Belles)
L’esparver clàssic. RBA/ La Magrana.

W. JOHNSTON, HAROLD
La vida en la antigua Roma
Historia. Alianza editorial. 2010

La cuina en l’època romana
Museu de Badalona.


Camp d’aprenentatge de València: http://derecoquinaria-sagunt.blogspot.com.es/