En el món romà, la màgia i la superstició formaven part de la realitat,
perquè la realitat d’aquella època era concebuda com una cosa tant física com
espiritual. Tot tenia un esperit diví, una “presència”, que és el significat
de numen, o numina
en plural. Tot el que és fruit de la natura mereix
respecte o prudència, ja que les forces de la natura encara ens
resulten en gran part desconegudes. Les ofrenes i la màgia, com la sortida
del sol, formaven part de la seva existència.
Allò impossible i allò desitjable eren motius de treball, d’esforç, de màgia
i d’ofrenes desitjables. El factor X, com ara l'anomenem, no existia: era
voluntat o desídia de les divinitats.
Oscillum
Eren “amulets” de la casa
romana. El seu nom procedeix del grec os,
que vol dir “boca”. Aquestes “boques” màgicament protegien les obertures de les cases. Per les
portes entrava de tot; coses bones i dolentes. Els antics romans foragitaven el mal d’ull, les malalties i
moltes altres coses amb aquestes peces. La seva decoració tenia una funció
protectora amb dofins, per exemple; criatures que protegeixen mariners, ports i
ciutats costaneres, però també amb motius relacionats amb el déu Bacus (déu
de l'exaltació de la vida) com màscares teatrals. Aquest concepte
devia anar reforçat pel moviment oscil·lant de la mateixa peça, que
podia ser metàl·lica, de fusta o de pedra.
Tintinabula
Eren campanetes metàl·liques que
es penjaven sobretot a les finestres. El seu so espantava les forces
negatives, reals o imaginàries, que podien entrar a les cases per aquestes
obertures. A vegades el seu poder es reforçava combinant-les amb fascinus.
Aquestes campanetes també s’han trobat al canell de nens enterrats, hem de
considerar doncs que ja en vida protegien els infants, precisament per com n’estaven,
d’exposats a les malalties (el 50% dels nens morien abans del 5 anys).
Fascinus
Aquest era un altre
amulet apotropaic, que allunya el mal o atrau el bé. La seva forma
de falus ens transmet els valors positius de la
fertilitat com element de riquesa i font de benestar, prosperitat i felicitat.
Generalment es defensa que era un amulet masculí, encara que el que està ben
clar era com n’estava, de difós, per totes les ciutats romanes. El trobem com a
penjoll, com a decoració de parets, i en bronze penjant a les finestres, junt
amb les tintinabula. És famosa la inscripció pompeiana
que resa HIC HABITAT FELICITAS, “aquí viu la felicitat”. No
cal dir res més.
Lunula
Era un amulet considerat habitualment
femení, perquè relaciona el període de les dones i la seva fertilitat
amb les fases de la lluna. D’altra banda, la dona sempre va ser
considerada més propera a les forces ocultes de la natura, i la lluna
era una d’elles. La lluna és la còmplice de la nit, companya de les
bruixes.
La lunula era un atribut
de la deessa Diana, deessa dels espais salvatges, figura perillosa del bosc, i el
seu caràcter bèl·lic féu que la lunula acabés
decorant moltes armes dels romans.
Làmpada d’oli
Les làmpades
d’oli eren una ofrena funerària molt habitual, perquè la seva funció era la de
donar llum i escalfor al difunt en l’Hades, l’espai ombrívol i tenebrós de
l’altra existència. A l’Hades, l'ànima vagava gairebé com un
fantasma esperant el record de les seves famílies i les ofrenes rituals. Si no
les rebien, podien enyorar els plaers de la vida i mostrar-se com a
fantasmes. Per tant, es desitjava el millor per als difunts, com també demostren
aquelles esteles que resen en llatí: SIT
TIBI TERRA LEVIS, “que la terra et sigui lleu”.
Aquesta làmpada
estava decorada amb la figura de la deessa egípcia de la màgia, Isis,
venerada a tot l’Imperi, com demostren els temples trobats a Pompeia o
a Maguncia (Alemanya). Els romans sentien gran respecte per la màgia
i els mags d’Egipte i de Mesopotàmia, a qui consideraven les màximes autoritats
en la matèria. Recordem que la màgia d’Isis va fer ressuscitar el
déu Osiris dels Morts.
Faves negres
Les
faves eren considerades un símbol de la discòrdia, per la seva forma
totalment asimètrica, al mateix temps que en deien que creixien alimentades per
la sang dels morts enterrats sota terra. Per tant, no ens ha d’estranyar que
fossin utilitzades en un dels conjurs més conegut de l’antiga Roma, que
exorcitzava precisament la casa d’esperits durant les lemuria, el
dia 9 de maig.
Enmig de
la completa foscor de la nit, cada pare de família s'aixecava ple d'espant,
marxava dins de la casa amb els peus nus a les fosques per totes les
habitacions, fent una mica de soroll amb la mà per espantar les ombres que
s’amagaven en llocs silenciosos, es rentava les mans i escopia les faves negres que s'havia posat a
la boca pronunciant en veu baixa aquestes paraules: "jo em quedo i la
meva família amb aquestes faves". Repetia la fórmula nou vegades sense
mirar cap enrere. Passat un instant de silenci, el romà cridava en veu alta
colpint un got de bronze: "Manes
dels meus avantpassats, lèmurs, déus dels inferns, sortiu d'aquesta
casa", en aquest moment s'encenien tots els llums i acabava la cerimònia.