Sebaciarius. El sereno de Roma.

L'imatge no correspon a l'època de la que tracte l'article.

Podem trobar suficient informació sobre el cos dels bombers a la capital de l’antiga Roma, els vigiles, però ens ha cridat l’atenció una altra de les funcions que també realitzaven aquests homes: la feina del sebaciarius.

És ben sabut que els vigiles desenvolupaven una tasca sobretot preventiva vers els incendis, que actuaven com a guardians nocturns de la capital, i que es van ampliar més endavant també a les hores de sol. Protegien la ciutat de bergants, lladregots i indigents, solucionaven qualsevol incidència que no necessités una força major, com revoltes i avalots, que eren responsabilitat de les cohorts urbanes. A partir del s.III també seria feina seva capturar els esclaus fugits i retornar-los als seus amos.

Es repartien per la ciutat en set casernes, cadascuna de les quals vigilava dos dels districtes de la ciutat. De fet, tots els districtes es trobaven sota control ja que, el que no tenia una caserna, tenia un punt de guàrdia (excubitoria) que podien ser antigues cases privades, com els primers temps dels vigiles en època d’August. Tots s’ubicaven en llocs sensibles de vigilància, com vora de mercats, muralles o termes.

Des del segle primer, per ser vigilant de Roma calia ser llibert, entrar al cos significava automàticament entrar dins del dret llatí i, després de sis anys de servei, s’obtenia la plena ciutadania. Això també vol dir que no tenien dret a castigar: els guardians de Roma practicaven les detencions, però era el seu prefecte qui decidiria la sort del detingut, des de la pena de mort pels piròmans a les fuetades amonestadores per negligència.

Entre les forces de xoc -com diríem nosaltres- contra el foc, coneixem diferents tasques i cossos:

Esquema d'una bomba d'aigua.

Siphonarii: Homes que s’encarregaven del manteniment de les bombes i de les fonts d’on prenien l’aigua.

Medicii: Els metges, que no formaven part pròpiament de la força de xoc, ja que es considerava un estament superior.

Vexillarii: Porta-insígnies que ajudaven a coordinar el moviment de cada centúria.

Aquarii: Responsables del subministrament d’aigua a les bombes.

 Centonarii: Responsables dels centones, grans peces de llana que, mullades d’aigua o vinagre, ajudaven a apagar petits o incipients incendis.

Emitularii: S’ocupaven del salvament de persones, estenien matalassos especials per rescatar els que saltaven des dels pisos superiors. 

Sebaciarii: Generalment definit com un auxiliar que es dedicava al manteniment de l’enllumenat públic nocturn de la ciutat. Sembla un càrrec insignificant en comparació amb els altres, però nosaltres creiem que mereix especial atenció.

Els curators sebacea o sebaciarii en principi realitzaven les tasques de vigilància nocturna contra delictes nocturns i perills d’incendi, en condicions de foscor generalitzada feien pràcticament la mateixa que els famosos serenos dels carrers de tota Espanya de meitats del s.XX.

Rebien aquest nom perquè feien la ronda amb torxes, les mateixes amb les quals il·luminaven casernes i punts de vigilància. Aquesta tasca, en principi, era confinada a un sol home durant un mes. El fet que no trobem inscripcions d’aquest càrrec abans de l’any 215 fa pensar que aquest càrrec potser abans no existia, però també és bastant lògic que aparegui en aquestes dates, època de Caracalla, quan la vida nocturna arriba al seu punt més àlgid a la capital. Aquest és el moment en què començaven a il·luminar-se les set grans termes durant la nit –que recordem que no només eren espais termals, sinó biblioteques, pinacoteques... De fet, aquesta situació ens fa pensar que segurament i com a mínim els principals carrers de la ciutat també devien comptar amb algun tipus d’enllumenat. L’augment d’activitat nocturna, així com de l’enllumenat, devia suposar pels sebaciarii una jornada esgotadora. De fet, en moltes inscripcions aquests homes agraeixen a l’Emperador que els permeti tenir ajudants, sobretot quan algunes festes obligaven a incrementar la il·luminació nocturna.

Ja ens fem la idea que era una feina cansada, però no tan senzilla com sembla, ja que aquests homes garantien l’enllumenat públic, però també els de les patrulles dels companys, casernes i punt de vigilància, això vol dir que havien de proporcionar-los les torxes i el greix que cremaven. De fet, havien de subministrar fins i tot l’oli o greix que garantia el manteniment de les botes de tot el cos (olium ad caligas).

Graffit d'un sebaciarius que menciona al Geni de l'excubitori.

BIBLIOGRAFIA

FERNANDEZ ROSAENZ, AURORA: El cuerpo de vigiles. Revista General de Derecho Romano.

Nº 2. 2004

LANCIANI, RODOLFO: Ancient Rome in the light of recent discoveries. 1888

(online at LacusCurtius)