Vehicula o el transport terrestre: carrus, carrucas i altres.

Encara que sembli increïble, la principal manera de traslladar-se era a peu, també en les grans distàncies: sempre ens sorprenem quan comentem que els soldats caminaven més de 30 km diaris i, de fet, tothom que viatjava a peu solia caminar aquestes distàncies cada dia. Aquestes caminades obligaven l’ús d’una indumentària i calçat adequats, però sobretot un equipatge mínim.

Cavalls, ases i mules no eren gaire eficaços pel transport sense estreps ni ferradures clavades, si més no els calçaven amb una mena de sandàlies de ferro (soleae), amb la mateixa finalitat: protegir les peülles.

Viatjar amb carros de dues o quatre rodes era molt incòmode, per la manca de suspensió i perquè les bèsties de tir anaven mig ofegades, ja que el jou només es feia servir en l’arada. Per estirar del carro feien servir una mena de collar que premia amb massa força la tràquea dels animals, situació que no canvià fins el segle XII.

Els vehicula eren els carruatges pel transport de mercaderies i de passatgers:

Cistum. Imatge cortesia de Ferenc Kapiller

Entre els de dues rodes parlem d’essedum (d’origen gal i usat en la guerra), cisium (similar a las calessa), birota i carpetum, aquest últim destinat al transport militar i al de les dones, depenent de la font consultada. El covinnus era un carro de guerra utilitzat a les campanyes de Britania que tenia seients per a dues persones. Marcial en lloa la intimitat, criticant l’essedum i la carruca.

De quatre rodes serien l’angaria, utilitzat en els serveis postals, i el plaustrum, d’ús rural i per la construcció, totalment obert. La basterna estava coberta, tenia còmodes seients i era utilitzada per viatges llargs, tirada per cavalls. El clabulare era molt pesat i arrossegat per bous -era un transport militar-, la benna era més lleugera i traslladava viatgers -d’origen gal, amb baranes de vímet. La carruca fou l’antecedent directe de la carrossa, i era utilitzada per viatjar o passejar. Crec recordar que Ciceró parla de la carruca quan comenta la lentitud dels sistemes de transport terrestres “còmodes”, que els càlculs actuals estableixen en quatre quilòmetres per hora.

La paraula carro ve del currus, vehicle lleuger de cavalls utilitzat en curses, en les cerimònies de triomf i en algunes campanyes militars.

Carruca. Imatge cortesia de Ferenc Kapiller

Els carpentarii eren els fabricants i “mecànics” dels vehicles rodats. Si bé eren treballadors de la fusta, no oblidem que les rodes vestien uns cercles de ferro, anomenats canthus. Una altra part dels carros era el capsus, la part on viatjaven animals o persones.

Alguns carros de gran capacitat podien carregar un gran culleus, tina de fusta, per al transport de líquids.