Paraula que ve de Calceus i ligo (lligar). Aquest és famós calcat dels soldats de
les imatges de relleus i estàtues s’han reconstruït diversos models. És molt característic
del calçat militar romà el fet que la sola estigués clavetejada, els claus que
en sobresurten s’aferren a terra amb gran força. Aquestes peces de ferro feien
d’aquest calçat una bota de muntanya, però també la feien bastant pesada. Es
coneixen molts dibuixos en la seva disposició, a hores d’ara el que podem dir
que eren ergonòmiques i que la calceologia segueix estudiant el tema.
Com a calcat de muntanya eren perfectes però sobre paviments de pedra
relliscaven moltíssim. De fet l'historiador Flavi Josef a
les Guerres judaiques explica que un centurió es trencà el coll en assaltar una
muralla de pedra. Potser valdria la pena pensar que els legionaris portaven
també algun calçat sense aquests claus. També saben que cada soltat carregava amb els propis recanvis pel seu calcat, set claus de la sola.
El nom de l'emperador Cal·lígula ve
del fet que de petit acompanyava a el seu pare Germànic a les
campanyes. El seu pare com a bon romà li ensenyava l’ús de les armes i la vida
militar des dels set anys i manà al praefectus fabrum que li fessin unes caligae al nen. Les tropes en veure
el nen, aquell petit soldat, els va fer molta gràcia i van començar a
anomenar-lo Cal·lígula, “botes petites”
En un famós edicte de preus màxims o edicte de Dioclecià (s. III) parla de les caligae rusticae, fet que fa pensar a alguns que aquest calçat també el van fer servir els treballadors o esclaus del camp.
La reproducció de la foto reconstrueix el dibuix d'una trepitjada trobada
a una teula de l'antiga Baetulo i exposada a l'actual museu de Badalona.