Comencem especificant que, en aquest article, com diu el seu títol, no
tractarem les xarxes d’espionatge privat, que generalment corresponien a la
xarxa social de parentela i contactes dels grans personatges.
Si bé sembla que l’espionatge és tan vell com la guerra, també sembla que
la mentalitat romana concebia aquestes tasques com una mena de deslleialtat
vers les divinitats. La seva concepció de la guerra (recordem per exemple que
hi havia tot un ritual complex només per declarar la guerra) no era amiga de la
nocturnitat, ni l’espionatge. De fet, a Titus Livi i Polibi (pot ser que el
primer copies al segon) els faltà poc per escandalitzar-se quan parlaven de les
disfresses dels cartaginesos i de la “púnica lleialtat” que els permetia trair els
seus aliats quan simplement els convenia. Però aquests plantejaments canviaren amb
la guerra Annibàlica.
L’únic relat d’espionatge que tenim dins els món romà anterior a la invasió
cartaginesa és narrat per Titus Livi i Sext Juli Frontí. Ambdós expliquen que,
durant la guerra de Roma contra Veyes, Quint Fabi Màxim envià el seu germà Cesó Fabi
Vibulà, que dominava la llengua etrusca, disfressat al bosc de Cimini (actual província
de Viterbo) a recopilar la informació que va fer possible l’èxit de la guerra.
Durant la segona guerra púnica, la intel·ligència militar d’Anníbal va impactar
tant als romans com la seva astúcia. S’explicava que tenia espies als
campaments i, fins i tot, a Roma. Corria el rumor que els espies cartaginesos
es podien reconèixer gràcies a gestos secrets. De fet, coneixem el càstig per
espionatge gràcies al pobre desgraciat al qual se li van amputar les dues mans.
Anníbal era bastant exigent amb els seus espies: va crucificar-ne un perquè el
va obligar a fer una gran volta al confondre Casinum amb Casilinum.
Publi Corneli Escipió Africà no va trigar gaire a aprendre de l’astut
cartaginès. Al 206 a. C. va enviar una delegació de emissarii, que generalment ja eren observats com a espies, al rei númida
Sifax. Entre els esclaus de la delegació hi havia en realitat alguns centurions,
disfressats per a recórrer i estudiar l’enemic. Luci Estatori, a vegades també
esmentat com Quint Estatori, era un d’ells.
Luci Estatori, el 213 a. C. i sota les ordres de Gneu i Publi Corneli
Escipió, havia ensinistrat la infanteria lleugera númida, ara però feia d’espia
al campament de Sifax. Quan va córrer el risc d’ésser reconegut va ser fuetejat
públicament com un esclau per eliminar sospites. Aquest càstig no s’aplicava
mai a un ciutadà romà i, per tant, tampoc a un soldat. De fet, estem veient com
els espies del món romà són sempre gent de confiança amb estatus.
Però no tots els personatges que recollien informació militar tenien tant glamur,
ja que moure milers i milers d’homes en una campanya militar obligava a
conèixer el territori i els seus recursos. Dins el castra peregrina o exèrcit en campanya trobaríem els exploratorii (exploradors), els frumentarii o precursors que
s’encarregaven d’aconseguir avitualles i els especulatorii, aquests sí que
serien el que entenem ara per espies, els infiltrats en territori enemic. Com
no, sempre s’agraïa la informació proporcionada després d’un pagament a indices o delatores, encara que si eren de condició esclava generalment eren
recompensats, si ho valien, amb la llibertat.
Després d’aquest gran conflicte ni Roma ni la guerra tornarien a ser com
abans, el mateix Escipió Africà realitzaria atacs nocturns amb traïdoria. Juli Cèsar crearia codis secrets per enviar missatges
i pintaria els vaixells de negre per travessar el canal de la Mànega de nit i
atacar Britannia. August crearia el cursus publicus, primer sistema de correu d’alta
velocitat a cavall, que va permetre que tota la informació estratègica interessant
li arribés ràpidament ben custodiada o codificada.