Els noms propis dels altres romans (fora del tria nomina)

Com ja apuntàvem el mes passat, l’interès de l’article d’aquest mes d'abril roman en com era el nom propi d’aproximadament el 80% de les persones que vivien als territoris romanitzats, aquella gent que no podia gaudir del tria nomina de les elits i de les classes benestants. Malgrat tot, sí que es basava en aquesta estructura. Avui parlarem de lliberts, peregrins, esclaus... i del seu nom propi.

És fàcil apreciar com la composició del nom propi tenia una funció d’ordre social que donava molta informació sobre l’individu en particular, però també de la comunitat a la qual pertanyia. Sens dubte, el nom propi era un condicionant important que assenyalava l’estatus de vida, però no representava una limitació social absoluta. El canvi de classe social era possible, no era mai fàcil, i sempre deixava petja en el nom propi. La realitat diària de cada individu quedava definida pel seu nom, vegem doncs com eren.

Noms d’esclaus

ancillus o ancilla son altres termes
per designar als esclaus.

Com objectes o propietats que eren, necessitaven un nom imposat al gust del seu amo, que no era hereditari. En els temps més antics eren anomenats puer o puella “noi/ noia”, a finals de la República s’havien corromput en -por afegit al praenomen en genitiu del seu amo:

Marcipor (Marci puer) “l’esclau de Marcus”; Olipor (Auli puer) “l’esclau d’Aulus”.

De fet, molts cops tampoc apareix ni a les inscripcions, on només trobem el nom de l’esclau i el del seu amo en genitiu.

Quan el nombre d’esclaus va créixer a les propietats romanes, aquest sistema va deixar de ser útil, i els esclaus començaren a rebre noms que assenyalaven el seu origen en to de burla o altisonant, en aquest moment el mot puer/ -por s’abandonà pel terme servus. Així, el nom de l’esclau es forma amb el nom individual seguit del nomen i del praenomen (l’ordre és important) de l’amo i la paraula servus.

Pharnaces Egnatii Publii servus, (“Farnaces, l’esclau de Publius Egnatii”).

Finalment s’imposaren els noms propis, amb forma d’adjectiu, relacionat amb algun tret propi de l’individu que el definís, ja fos físic, intel·lectual, d’habilitat, de procedència...

Quan l’esclau canviava de propietari prenia el nomen del nou senyor i afegia el cognomen de l’anterior amb el sufix –anus.

Anna Liviae serva Maecenatiana, (”Anna, l’esclava de Livia, abans de Mecenes”).

En epigrafia, el mot verna ens fa saber que havia nascut a casa del seu propietari.

Noms dels lliberts

"A Mart [per] Flavius Ariston, llibert dels Igeditans"

Amb la llibertat els esclaus rebien el praenomen que l’antic propietari li assignés, acompanyat del nomen d’aquest, en epigrafia trobaríem la L de llibert i en última posició conservaven el nom d’esclau com si fos un cognomen. Els esclaus predilectes rebien el mateix praenomen del pater familias que els alliberava recordem que rebien la llibertat però seguien vivint en dependència del seu antic propietari.

La llei de les XII Taules diu que, si un ciutadà d’una gens allibera un esclau i aquest esdevé pater familias, els seus membres quedaran vinculats a la gens de l’alliberador, prenent el nom de la gens i els déus d’aquesta.

Però, de fet, el propietari podia fer el canvi de nom com volia, Marcus Tullius Cicero va manumetre a Tiro segons la regla explicada (Marcus Tullius Tirus), en canvi, quan alliberà a Dionisos li va donar el nomen del seu millor amic (Tito Pomponio Atico) i des d’aleshores s’anomenà Marcus Pomponius Dionisius. Les generacions posteriors van fer tot el possible per fer desaparèixer el rastre de l’antic nom esclau.

En epigrafia, els esclaus de la ciutat rebien el nom de Publicus o un nom derivat de la nomenclatura de la ciutat. Si era treballador d’una corporació, l’activitat que havia desenvolupat servia per crear un gentilici.

P(ublius) Publicius coloni(a)e l(ibertus) Fortis.

Els lliberts de l’emperador responien a la fórmula:

Aug(usti) o Caes(aris) n(ostri) l(iberuts) o l(iberta).

Però molts lliberts no revelaven la seva condició jurídica en les inscripcions. No obstant això, l’absència de filiació, de tribu, i l’origen estranger del cognomen, o gaudir del nomen i praenomen imperial eren alguns senyals indirectes de pertànyer a aquesta classe.

Molts dels falsos cognomina (la majoria d’origen grec) així com alguns sobrenoms (Faustus, Felix, Donatus) de lliberts tenen relació o significat religiós.

El llibert d’una dona prenia sempre el nom del pare d’aquesta.

Noms plebeus

No era habitual que tinguessin cognomen. Les famílies plebees dels Marius no en tenien, en canvi les famílies plebees dels Tuli sí. El cognomen va esdevenir sinònim de vella família i, per tant, amb un cobdiciós objectiu que fos trasmès als fills per fer prosperar la família. Alguns cognomina van arribar a famílies plebees com el ad nomen a les classes patrícies, com a sobrenom meritori. Aquest és el cas de Gnaeus Pompeius Magnus: aquest sobrenom, Magnus, fou concedit pel propi poble de Roma.

Noms de nous ciutadans

Aconseguir la ciutadania era deixar de ser bàrbar o estranger, i l’ocasió necessitava l’aparició d’un nom nou segons les normes del noms dels lliberts. El seu nom formal es recollia amb l’aparença del tria nomina tradicional, però era nou i escollit: el praenomen era triat al gust, el nomen corresponia al del ciutadà romà al qual li devia aquell honor, el cognomen corresponia al seu nom estranger anterior. Formalment, es creava de la mateixa manera que el nom d’un llibert.

Gaius Valerius Caburo, d’origen gal, devia al nomen a Gaius Valerius Flaccus, governador de la Gàl·lia quan va rebre la ciutadania, era habitual prendre el nom de governadors i generals.

Sobrenom o signum

Generalment els trobem en epigrafia de gent modesta però també en famílies dirigents. El signum venia precedit per les formes qui et, signo o qui et vocatur. A partir del s. III el podem trobar en esqueles de famílies aristocràtiques en genitiu o en datiu, és quan l’estructura antiga del tria nomina comença a perdre tot el seu sentit tradicional.

Peregrins

L’home lliure que no era ciutadà romà només tenia un nom, de vegades llatinitzat amb el nom del seu pare en genitiu. A simple vista seria igual que el nom d’un esclau, així es reflectia el poc respecte que manifestava la cultura i societat dominat vers aquell que es mantenia, gairebé, fora del sistema.

 En inscripcions trobem que adopten erròniament nomina romans com a cognomina, abús que fou denunciat per l’emperador Claudi quan aquesta pràctica va arribar a ser habitual. Quan un peregrí esdevenia ciutadà de ple dret prenia praenomen i cognomen del seu benefactor.

http://fernandolillo.blogspot.com.es/2015/04/actividad-el-collar-de-esclavo-de-medus.html